//
esteu llegint...

Tots els temes (cronologia)

L’aigua i la Ribera

Hem vist en les últimes setmanes com, arrel de la contaminació per herbicides dels aqüífers del que beuen poblacions com Algemesí, Alzira, Corbera o Benicull, ha sorgit de nou un problema que portem arrossegant els riberencs des de fa ja molts anys. Aquest problema ben evident, donat que s’està discutint sobre l’ús més “sagrat” de l’aigua (el seu ús de boca destinat a la població), ha de resoldre’s amb la màxima urgència d’una vegada i per sempre. No és de rebut que ciutats com València, Sagunt o Albacete tinguen dret a beure amb aigua neta del Xúquer, però la Ribera del Xúquer, ruta natural del propi riu, no puga accedir a eixa aigua per a beure perquè el riu està sobre-explotat. Ho està, evidentment, perquè s’han permès concessions basades en decisions polítiques que no responien a necessitats de la població sinó a interessos particulars.

Resulta molt paradoxal que un ex-Conseller d’Agricultura (Juan Cotino, defensor de fer el transvasament del Xúquer al Vinalopó des de Cortes de Pallars en contra dels interessos dels riberencs) vinga ací i continue venent-nos la necessitat d’un transvasament de l’Ebre que ens portaria aigua de menys qualitat per l’interès irrefutable d’endur-se la del Xúquer de (més qualitat) cap al sud. Dissortadament, aquesta intencionalitat és defensada també per les mateixes comunitats de regants i veïns que estan sent les principals perjudicades per aquestes polítiques en les que, sense cap dubte, acabaríem amb un aigua de menys qualitat que l’actual. No podem deixar de pensar que cada menció que es fa d’un suposat transvasament d’aigües des de l’Ebre ens distrau als valencians d’un tema molt més important i que ja està succeint: l’apropiació d’importants recursos hídrics per part de Castella-La Manxa destinats a nous usos o a usos secundaris i que resten dels usos primaris en la Ribera (boca, regadiu històric i el medi fluvial del riu amb les seves zones humides). Qui posa damunt la taula la necessitat d’un transvasament de l’Ebre, amaga el vertader problema que té el riu Xúquer en la seua capçalera (Castella-La Manxa).

A més, en els casos de riuades, són precisament les comarques riberenques les que patim les greus conseqüències de les avingudes. O siga, tenim tots els aspectes negatius d’un repartiment molt deficient dels recursos hídrics, ja que per una banda podem patir les destrosses del riu quan es desborda, però també s’eixuga a les poblacions de la Ribera en les sequeres.

Però aquest dilema és també el símptoma d’un problema molt més greu que ens trobem ara. I és que la irresponsabilitat, la falta de previsió i eixos interessos dels que parlàvem, han ocasionat que ens trobem amb un repartiment irracional que és insostenible i que, conforme passen els mesos es farà encara més evident la necessitat de replantejar-se tot el model de concessions davant la impossibilitat de mantenir-lo tal i com està actualment.

Proposem una sèrie de punts d’actuació que explicarem a continuació i que pensem que poden establir un escenari adequat de cara a corregir els problemes esmenats…

– L’aigua per a boca ha de ser de la millor qualitat, i ha de tindre una prioritat absoluta per damunt de qualsevol altre ús, siga aquest de regadiu, industrial, i sobre tot, especulatiu. Encara que resulta de sentit comú, aquesta prioritat ha de quedar ben clara i aquest ús ha d’estar garantit en qualsevol cas i per raons evidents.

– Els riberencs partim de ser el regadiu històric més antic de l’estat i hauríem de gaudir d’un dret històric adquirit. S’ha de completar el procés de modernització del regadiu que hauria d’haver-se finalitzat en 2009 (a canvi de la cessió de l’embassament d’Alarcón per l’autovia A-3, per acords entre Bono i Zaplana). No només pels beneficis d’estalvi d’aigua sinó pel rendiment que aquest nou sistema generaria i pels beneficis en quant a control de l’aigua i la reducció de les despeses en materials (insumos), transport, ma d’obra i millora de la qualitat de vida del llaurador. Amb un reg localitzat funcionant en els anys de sequeres és possible l’obtenció de unes collites de qualitat, al ser controlable l’aportació hídrica en el moment oportú a uns arbres amb fort estrès hídric (estudis realitzats conjuntament entre el IVIA i la Universitat en 2012).

– El riu Xúquer ha de tindre un cabdal ecològic independent de la resta d’usos de la seua aigua. Les conseqüències de no respectar aquest cabdal són més que conegudes pels experts i la Ribera no es pot permetre deixar morir el riu i les seues zones humides.

– Necessitem replantejar les prioritats de les concessions realitzades fins al moment en el tram del riu abans de la seua arribada a l’embassament de Tous, i, especialment, en la comunitat de Castella-La Manxa. No té cap sentit que amples zones de secà s’hagen convertit els últims anys a regadiu i alhora els riberencs tinguem problemes permanents amb el nostre dret d’accés a l’aigua del Xúquer per a beure i per a regar. És molt qüestionable l’actitud de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en quant a la seua rigidesa en terres valencianes mentre en terres castellanes tendeix a fer concessions difícilment justificables. Aquestes concessions, a més d’obviar una protecció ecològica elemental, assignen més aigua a l’agroindústria subvencionada de Castella-la Manxa, centrada en el cultiu de dacsa o soja transgènica (en terres que pertanyen a uns pocs terra-tinents) i sense cap contingut social, que a l’agricultura tradicional de la Ribera valenciana, que sosté milers de llocs de treball, i que manté un ecosistema rural amb forta biodiversitat de cultius i amb importants valors naturals i paisatgístics.

Els problemes esmentats a partir d’un repartiment irracional dels recursos hídrics han tornat a posar damunt la taula la necessitat de replantejar un sistema que satisfà uns usos especulatius de l’aigua alhora que crea un estrès innecessari i absurd en els usos legítims i tradicionals d’aquests recursos. És hora de resoldre d’una vegada aquesta problemàtica i per sempre. Els riberencs no es mereixen estar a la deriva dels interessos polítics d’uns quants. Si el problema és global, la solució també ha de ser-ho.

Salvador Carrasco i Àlfons Sánchez